Tipus de dermatitis atòpica

AD

Tipus de dermatitis atòpica

La dermatitis atòpica és una afecció inflamatòria cutània de llarga durada que causa brots d’èczema recurrents i picor persistent. Es desenvolupa mitjançant una barreja de desequilibri immunitari, susceptibilitat genètica, influències ambientals i canvis en la barrera cutània.

La recerca moderna demostra que la dermatitis atòpica no és una única malaltia uniforme. De fet, consta d’un ventall de subtipus amb diferents mecanismes subjacents, evolucions característiques i necessitats de tractament. La dermatitis atòpica també pot tenir un aspecte diferent segons l’edat, el tipus i el color de la pell, la part del cos que on apareix i altres problemes de salut que pugui tenir la persona. Aquests aspectes poden afectar tant el diagnòstic com el tractament.

Una distinció clínica comuna és la que es fa entre la forma extrínseca (al·lèrgica) i la forma intrínseca (no al·lèrgica). Aquesta subdivisió es basa principalment en les proves de sensibilització a al·lergògens i en els antecedents personals o familiars d’altres afeccions atòpiques. Comprendre aquests subtipus és útil per informar els i les pacients, per al desenvolupament de productes teràpeutics per a la cura de la pell i per a la presa de decisions tant en entorns clínics com farmacèutics. 

Dermatitis atòpica intrínseca o no al·lèrgica

La dermatitis atòpica intrínseca es defineix per nivells normals d’IgE, absència de sensibilització a al·lèrgens ambientals o alimentaris comuns i, en molts casos, no hi ha antecedents personals o familiars d’asma, rinitis al·lèrgica o al·lèrgia alimentària.

Hi ha diverses característiques clíniques i biològiques de la dermatitis atòpica intrínseca que serveixen per reconèixer-la:

  • Acostuma a aparèixer més tard, encara que l’inici també pot tenir lloc a la infància.
  • El deteriorament de la barrera cutània tendeix a ser menys pronunciat al principi. Les mutacions del gen de la filagrina i un augment marcat de la pèrdua d’aigua transepidèrmica s’observen amb menys consistència.
  • La resposta immunitària és més mixta. Tot i que la inflamació de tipus 2 també hi és present, altres vies, per exemple, Th1, Th17 i Th22, hi estan més implicades que en la forma al·lèrgica.
  • La sensibilització a desencadenants no proteics, com ara metalls o compostos químics petits, pot contribuir en alguns casos.

Des de la perspectiva del tractament i desenvolupament de productes, la dermatitis atòpica intrínseca sovint es beneficia d'un control més intensiu de la inflamació i la picor.

Almirall-23

Dermatitis atòpica extrínseca o al·lèrgica

La dermatitis atòpica extrínseca representa la majoria dels casos. Es caracteritza per nivells elevats d’IgE total, sensibilització a al·lergògens comuns com ara aliments, pol·len, àcars de la pols o caspa d’animals, i antecedents personals o familiars freqüents d’asma o rinitis al·lèrgica.

Algunes de les característiques clau són:

  • Deteriorament de la barrera cutània més pronunciada, sovint reflectida en una pèrdua d’aigua transepidèrmica més alta, reducció de la hidratació de la pell i una probabilitat més alta de mutacions del gen de la filagrina.
  • Una forta resposta immunitària de tipus 2 que implica citocines com la IL-4, la IL-13 i la IL-5, amb un augment dels eosinòfils.
  • Un inici més precoç a la infància i una probabilitat més alta de progressar a altres afeccions al·lèrgiques, procés conegut com a «marxa atòpica».
  • Un vincle més clar entre els brots i l’exposició a al·lergògens específics, cosa que fa que les estratègies d’evitació o dessensibilització siguin més rellevants.

En contextos farmacèutics i de salut dels i les pacients, la dermatitis atòpica extrínseca posa de manifest la necessitat de formulacions de reparació de la barrera cutània, entorns reductors d’al·lergògens i immunomodulació dirigida amb, per exemple, teràpia biològica i tractaments de molècules petites que abordin la inflamació tipus 2.

És important reconèixer que les dermatitis atòpiques intrínseca i extrínseca no són categories completament fixes. Algunes persones poden passar d’un grup a l’altre amb el temps, i moltes no encaixen perfectament en cap dels dos. Per tant, la classificació és més un concepte teòric que una norma fixa. És més útil quan s'utilitza conjuntament amb l’avaluació clínica i la informació emergent sobre biomarcadors mentre continuen desenvolupant-se enfocaments personalitzats per al tractament.

Preguntes freqüents

Consulta totes les nostres preguntes freqüents

Referències