Tipus de hidradenitis supurativa

Una de les maneres més consolidades de descriure la hidradenitis supurativa se centra en dos grans fenotips: el fol·licular i l’inflamatori. Aquests termes descriuen com es comporta la malaltia en comptes de servir d’etiquetes diagnòstiques estrictes.

• Subtipus fol·licular: aquesta forma sovint apareix en persones més joves i principalment implica nòduls. Les persones amb aquesta presentació també poden tenir acne o altres trastorns fol·liculars. Els abscessos tendeixen a aparèixer amb menys freqüència i la malaltia pot progressar més lentament.
• Subtipus inflamatori: aquesta presentació sol seguir una evolució més agressiva. Els pacients experimenten abscessos recurrents i dolorosos que poden unir-se i formar tractes sinuosos. La inflamació sovint provoca cicatrius, secreció persistent i un nivell més alt de malestar físic i angoixa psicològica.

El personal sanitari utilitza aquests fenotips per comprendre millor el comportament de la malaltia i basar les decisions sobre el seguiment i el tractament de la hidradenitis supurativa. 

Un altre enfocament és el que classifica les hidradenitis supuratives segons on es desenvolupen les lesions i com s’agrupen al cos. Un dels models més citats descriu quatre patrons clínics principals:

• Subtipus axil·lar-mamari-inguinal: les lesions afecten principalment les aixelles, la pell sota els pits i els engonals. Aquest patró s’observa amb més freqüència en dones, i els factors hormonals poden influir en la gravetat dels símptomes i els brots.
• Subtipus fol·licular: en aquesta classificació anatòmica, l’HS apareix juntament amb altres afeccions fol·liculars i sol implicar nòduls generalitzats.
• Subtipus gluti: aquesta forma afecta principalment les natges i la regió perianal. La ubicació pot complicar la gestió a causa de la fricció, la humitat i problemes amb la cura de la zona.
• Subtipus sindròmic: en un grup més reduït de pacients, l’HS es produeix com a part d’una síndrome autoinflamatòria més àmplia, com ara les síndromes PASH o PAPASH. Aquests pacients també poden desenvolupar afeccions com la piodèrmia gangrenosa o l’artritis inflamatòria i sovint es beneficien d’una atenció coordinada i multidisciplinària.

Aquests patrons ajuden els i les professionals a reconèixer formes menys típiques d'HS i a adaptar les estratègies de tractament a dificultats anatòmiques específiques. 

Els estudis més recents han aplicat tècniques estadístiques i d’anàlisi de clústers a grans grups de pacients per identificar subtipus diferents d’HS. Aquesta investigació ha descrit fins a sis subgrups clínics definits per comorbiditats compartides, marcadors inflamatoris i resultats dels quals han informat els i les pacients. Alguns exemples són els subtipus associats amb la diabetis, la malaltia de Crohn, l’asma, les malalties psiquiàtriques, els patrons de malalties familiars  una major prevalença en dones.

Cada subgrup mostra diferències quant a la inflamació sistèmica, les característiques metabòliques, l’impacte en la qualitat de vida i la resposta al tractament. Aquests resultats reforcen la idea que la HS no és una única entitat patològica, sinó un conjunt d’afeccions relacionades que comparteixen mecanismes fisiopatològics superposats. Com que la recerca sobre els factors genètics i moleculars continua, aquestes classificacions podran servir com a suport per a enfocaments de tractament més personalitzats i específics en el futur.