Tipus d’epidermòlisi ampol·losa

L’pidermòlisi ampol·losa simple (EBS) es produeix quan les ampolles es formen dins de l’epidermis, la capa més externa de la pell. És la forma més comuna d’epidermòlisi ampol·losa congènita i sovint es presenta en nadons o a la primera infància. En l’EBS, els defectes en les proteïnes estructurals que donen suport al citoesquelet de les cèl·lules de la pell fan que l’epidermis sigui més vulnerable a l’estrès mecànic. Com a resultat, es formen ampolles en resposta fins i tot a friccions o cops menors.

Les mutacions genètiques més comunament associades amb l’EBS afecten els gens de la queratina 5 (KRT5) i la queratina 14 (KRT14). Aquests gens produeixen les proteïnes de la queratina que mantenen l’estructura i la integritat de les cèl·lules epidèrmiques. Quan aquestes proteïnes són disfuncionals, la capa basal de l’epidermis no pot suportar l’esforç de cisallament entre les cèl·lules, cosa que provoca la formació de ampolles. L’EBS segueix un patró d’herència autosòmica dominant; això vol dir, que un únic gen mutat del pare o de la mare és suficient per causar la malaltia.

La gravetat de l’EBS varia. Algunes persones experimenten ampolles lleus limitades a les mans i els peus, mentre que altres presenten ampolles més generalitzades que també poden afectar les membranes mucoses. Habitualment, l’EBS no deixa cicatrius perquè les ampolles es produeixen dins de l’epidermis, i no en capes més profundes. 

L’pidermòlisi ampol·losa juncional (JEB) és el resultat de defectes en les proteïnes que es troben a la làmina lúcida, una capa de la zona de la membrana basal entre l’epidermis i la dermis. La JEB es desenvolupa normalment en néixer o en la primera infància i sovint segueix una herència autosòmica recessiva; això vol dir que la persona afectada hereta dues còpies del gen mutat, una del pare i una de la mare.

Les proteïnes implicades en la JEB tenen un paper cabdal a l’hora de fixar la capa externa de la pell als teixits més profunds. Les mutacions en alguns gens com LAMB3 i LAMC2, responsables de codificar els components de la laminina i el col·lagen, debiliten aquesta connexió. Com a resultat, les ampolles es formen a un nivell més profund de la pell, i això provoca una pèrdua de pell més important i complicacions que afecten les membranes mucoses, com ara la boca, els ulls i el conducte gastrointestinal.

La JEB es pot presentar amb formes diverses que poden ser des de moderadament greus fins a formes que posen en perill la vida durant la infància. Alguns subtipus també impliquen altres sistemes corporals, com ara anomalies a les dents i els cabells, cosa que posa en relleu l’impacte generalitzat de les proteïnes implicades en la JEB.

L’epidermòlisi ampol·losa distròfica (DEB) afecta la zona sota la làmina densa a la dermis superior. És el resultat de mutacions al gen COL7A1, que codifica el col·lagen tipus VII, una proteïna que forma fibril·les d’ancoratge per fixar l’epidermis a la dermis. Quan aquestes fibril·les són defectuoses o inexistents, les capes de la pell se separen quan se sotmeten fins i tot a una pressió mínima, i això causa ampolles.

La DEB es pot heretar en un patró autosòmic dominant o en un patró autosòmic recessiu. Les formes recessives sovint són més greus. Les persones amb DEB experimenten ampolles de curació lenta que provoquen cicatrius extenses i que poden causar la unió dels dits de les mans o dels peus (pseudosindactília). Són freqüents les ferides cròniques, i el risc de desenvolupar carcinoma de cèl·lules escatoses —un tipus comú de càncer de pell no melanoma— en ferides de llarga durada augmenta amb el temps.

Hi ha diversos subtipus de DEB, amb formes dominants que generalment causen símptomes lleus, mentre que les formes recessives solen causar ampolles més greus i complicacions que afecten les membranes mucoses. El grau de cicatrització i discapacitat varia entre persones i entre subtipus.

La síndrome de Kindler (KS) es diferencia dels altres tipus principals d’epidermòlisi ampol·losa per la formació de ampolles a múltiples nivells de la pell, cosa que la fa més complexa. La KS està causada per mutacions al gen FERMT1, que afecta la producció de kindlina-1, una proteïna implicada en l’adhesió cel·lular i la integritat estructural de la pell.

La malaltia evoluciona amb el temps, i els símptomes es tornen més pronunciats a mesura que la persona es fa gran. Els nadons i infants amb síndrome de Kindler tenen una pell fràgil que forma ampolles fàcilment. A mesura que es fan grans, desenvolupen sensibilitat a la llum solar (fotosensibilitat), canvis en la pigmentació de la pell i aprimament i atròfia del teixit cutani, juntament amb altres anomalies de la pell. La malaltia també pot afectar els teixits mucosos, com la boca i el conducte gastrointestinal.

Donat que la síndrome de Kindler afecta la resposta de la pell a l’exposició als raigs UV i també a l’estrès mecànic, les persones amb aquesta afecció necessiten fer servir protecció solar i portar un control acurat de les lesions per fricció per evitar més danys a la pell.